Els Hormigo, tres generacions d’artistes a la badia de Portmany

Divendres passat, 22 d’abril, es va celebrar al saló social del Club Nàutic Sant Antoni una nova edició de les ‘Xerrades Essencials’, que tenen la finalitat d’aprofundir en la història d’algunes de les personalitats més rellevants de l’illa. En aquesta ocasió, la conversa va portar el títol “La saga dels Hormigo, tres generacions d’artistes” i va girar entorn de la història d’aquesta família, que sempre ha estat vinculada a la badia, ja que primer van residir al centre de Sant Antoni de Portmany i després a la zona de Port des Torrent.

Els convidats a la tertúlia van ser Carmen Juan, vídua de l’escultor Antonio Hormigo Escandell, i Pedro Juan Hormigo, escultor especialitzat en fosa. La història dels Hormigo suposa un exemple de com un succés dramàtic i aparentment negatiu, amb el pas del temps acaba tenint una evolució extraordinàriament positiva.

Els Hormigo procedeixen d’una estirp de treballadors de la pell, que en el segle XIX estaven assentats a la localitat extremenya de Santiago de Carbajo, a pocs quilòmetres del riu Tajo i la frontera amb Portugal. El primer membre d’aquesta família que va desembarcar a Eivissa va ser Dámaso Hormigo, entorn de l’any 1880, en ser destinat a l’illa com a carabiner. Aquest ofici, part de la vida militar que llavors podia desenvolupar-se al país, era una de les sortides a les quals s’aferraven aquells que no volien emigrar i no tenien mitjans econòmics. Després d’un temps a l’illa, Dámaso es va casar amb l’eivissenca Eulalia Josefa, amb la qual va tenir quatre fills: Eduardo, Antonio, Luisa i Antonia. Ell mateix els va ensenyar a llegir i escriure.

Antonio Hormigo Josefa (1900-1986)

Un dels seus fills, Antonio Hormigo Josefa, nascut a Eivissa, va decidir dedicar-se al mateix que el seu pare i, als dotze anys va marxar a l’Escorial per a formar-se com a carabiner. Allí va romandre fins als divuit anys i després va ser destinat a Palma, en una època en què el contraban proliferava per les cales mallorquines. Al cap d’un temps, el van destinar a les oficines de Palma com a mecanògraf, treball que va exercir durant vuit anys, en els quals va portar una vida de solter una mica desordenada, com ell mateix reconeixia en una entrevista que li va fer Mariano Planells i que va incloure al seu llibre ‘Ibiza, la senda de los elefantes vol. 2’ (1986).

Antonio volia madurar i assentar-se i va decidir tornar a Eivissa a la recerca d’aquesta vida més tranquil·la. De seguida el van posar a vigilar el contraban, encara que aquella era una missió impossible, perquè només eren dos carabiners per a cobrir tota la costa des del Cap Llentrisca fins a Sant Miquel, en una Eivissa solcada gairebé exclusivament per camins de carros. Llavors, el contraban estava a l’ordre del dia i fins i tot els bars venien tabac d’estraperlo de marques com a Flor de Mayo i Cubanitos, que, encara que es deia que eren del Carib, procedien de les factories que la família March havia obert a Algèria.

Amb els anys, Antonio Hormigo Josefa va conèixer a una noia de Formentera, arran de la visita d’aquesta a una germana que vivia a Eivissa, casada amb un altre carabiner. Es deia Catalina Escandell Ferrer, era de Can Xiquet Joan i neta de Vicent Sord. A Antonio de seguida li va semblar una bona dona, amb una qualitat que a ell li va pareixer imprescindible: era capaç de suportar el seu mal caràcter i la personalitat cuartelaria, herència de la formació militar. En 1925 es van casar, un temps en què a les Pitiüses les dones encara anaven tapades i els capellans marxaven de casa a casa en temps de Pasqua, demanant almoina i aliments, seguint aquest costum anomenat salpassa.

En els seus primers anys de casat, Antonio va ser destinat a les salines, on existia una parada de vigilància especial de duanes, a causa del comerç de sal amb els països nòrdics. Abans de la guerra, la parella ja va tenir tres fills i els tres homes: Leonardo, Antonio i Luis.

La desgràcia dels Hormigo va irrompre, igual que va ocórrer amb tantes famílies espanyoles, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el 18 de juliol de 1936. L’alçament del general Franco va ocórrer quan Antonio Hormigo estava destinat a Sant Antoni de Portmany, iniciant una etapa plena d’amargor, de la qual ja no es va poder desprendre en tota la vida. Antonio políticament era un home neutral, tirant a liberal, i va ser fidel al govern votat majoritàriament pels espanyols i legalment constituït. Ell, en definitiva, era en consciència republicà, encara que alguns dels seus companys es van mostrar a favor de l’alçament.

El tinent que en aquells dies governava el cuartel de Sant Antoni va desertar al principi de la guerra i així va ser com Antonio Hormigo, carabiner sense graduació, va ser designat comandant accidental de Sant Antoni. Va liderar als carabiners al principi de la guerra, quan a l’illa manaven els nacionals, i va seguir al capdavant després del desembarcament republicà a Pou des Lleó, a l’agost de 1936. Dámaso, el patriarca de la família, va morir aquell mateix any, durant un bombardeig a Mallorca, on es trobava.

Mentre a Sant Antoni se succeïen de manera vertiginosa els canvis de poder, Antonio Hormigo es va imposar una prioritat, tal com va explicar durant la conferència el seu net Pedro Juan Hormigo: salvar totes les vides possibles, evitant que proliferessin les venjances. Es va jugar la pell i la realitat és que a Sant Antoni no va córrer la sang com a altres latituds ebusitanas, a pesar que si es va produir una mort. Per a apaivagar els ànims, es passava dies sense dormir i sense menjar, sofrint, anant de casa a casa, parlant amb uns i els altres; especialment els més radicals.

En certes ocasions, s’instal·lava a l’entrada del poble, esperant l’arribada dels camions buits que conduïen els milicians, que pretenien tornar al Castell de Dalt Vila carregats de presoners. Antonio, però, els comminava a fer mitja volta, assegurant que al poble no hi havia feixistes; només algun inofensiu veí de dretes. Segons sembla, els milicians catalans es deixaven convèncer amb major facilitat que els valencians. També es diu que, gràcies a ell i a Juanito Pau, es va poder evitar que republicans prenguessin foc a l’església.

Quan l’arribada dels nacionals ja era imminent i es va produir la barbaritat dels afusellaments del Castell, Antonio no va voler arriscar més i va sortir cap a València en un correu, des del port d’Eivissa, uniformat i armat, al costat de la dona i els tres fills. En arribar a la capital valenciana el van destinar a Campsa, ascendint-lo primer a cap i després a sergent. En 1937, estant ja València assetjada pels nacionals, va ser traslladat a Barcelona, on va acabar la guerra darrera d’una màquina d’escriure, completament exhaust.

El bàndol guanyador el va sotmetre a judici i, en primera instància, va ser condemnat a sis anys de presó per desertor. El tinent que havia abandonat el seu lloc al principi de la guerra, va declarar que els qui havien marxat eren els seus subordinats, i el testimoniatge va ser tingut en compte per a dictar sentència. No obstant això, aquesta va ser revisada i reduïda a la pena d’un any, ja que Antonio no havia fet mal a ningú durant la guerra. La va complir a la presó militar de Illetes, a Mallorca, i res més sortir va ser expulsat del cos de carabiners, un ofici al qual, fins llavors, havia dedicat la vida i els anys de joventut.

Però, sense ser conscient d’això, el tancament li va servir per a llaurar-se una alternativa professional. Per a matar el temps, Antonio va començar a tallar petites figures en fusta, descobrint una habilitat que desconeixia que posseïa i que s’acabaria convertint en la seva taula de salvació, encara que ja sempre anhelaria la vida militar. Va sortir de la presó en 1940, romanent un temps en aquella illa ajudat per una de les seues germanes, que vivia allí, i per fi tota la família va poder tornar a Eivissa en 1941. Acabada la guerra van néixer Paco, que va morir sent un home jove a causa d’una malaltia, i Lali, la petita, que es convertiria en mare del també escultor Pedro Juan Hormigo.

Ja a Eivissa, Antonio va començar a buscar-se la vida tallant figuretes de baladre i sabina, com a bastons, braçalets o assots de muntar a cavall, que li adquirien els militars del destacament de Sant Antoni. Ells el respectaven i ajudaven, facilitant-li oli, farina, arròs i altres aliments, quan els sobraven. A partir de 1945 van començar a arribar alguns turistes i la botiga de Toni Portmany, al passeig, va començar a comprar-li tot el material que anava tallant.

Amb fragments de garrover, olivera, ametller, ginebre, etcètera, també reproduïa petites figuretes amb temes mitològics, botànics i marins: caragols de mar, sirenes, dofins, cavallets marins, sargantanes, unicorns, rostres de xinesos, àrabs, etcètera, que perfilava en braçalets, màscares i collarets. També tallava verges, crucifixos i estatuetes. En temps de pau i sent un represaliat, la fusta li va servir per treure a la família endavant.

Pedro Hormigo, no obstant això, atribueix bona part del mèrit del sosteniment familiar a través de l’artesania, al bon cap de la güela, que era la que representava a la família a l’hora de posar preu al treball. Ell, com a militar, era incapaç de demanar diners per les talles i era ella qui negociava el valor de les peces. En els últims anys, va sofrir diverses embòlies, que li van impedir continuar treballant i que el van deixar en una cadira de rodes.

Antonio Hormigo Escandell (1933-2019)

Antonio Hormigo Escandell, el segon fill del carabiner reconvertit en artesà, s’acabaria convertint en el més important escultor de la història d’Eivissa i en una demostració palpable que el canvi de rumb que va sofrir tota la família per culpa de la guerra acabaria generant una cosa positiva. De petit, Antonio va haver de començar a treballar per a ajudar a la família, primer com a aprenent de sabater amb Pep Bonet, Pep des Sabater, simultanejant els recosits de cuir amb l’escola, i després com a barber, amb Joan Font. En aquests primers anys de joventut, el seu pare ja es dedicava amb intensitat a la talla i Antonio l’imitava amb una navalla i petits trossos de baladre, que era la fusta més senzilla de treballar. Carmen Juan explica que Antonio va aprendre molt del seu pare, qui, malgrat la seva rectitud, era bona persona i es preocupava molt pels seus fills.

Amb el temps, Antonio fill va començar a treballar en les barques que portaven turistes a les platges, al costat d’Alfonso Cardona Frit. Els hiverns, no obstant això, transcorrien tallant polseres, camafeus, tallapapers i botons de puny amb el seu pare. La fusta la localitzava ell mateix al costat del seu germà Leonardo i el seu principal lloc d’aprovisionament era el torrent de Buscastell, on corria aigua tot l’any des d’es Broll fins al mateix Sant Antoni. Traslladaven les branques a munts amb bicicleta, tan grans com fossin capaces de carregar. També feien expedicions a les finques de Cala Salada i Punta Galera, d’amagat dels seus amos, a la recerca de branques rectes de savina perquè el pare continués produint bastons. Però, segons Carmen Juan, mai arrencaven un arbre, només el podaven de manera que continués creixent.

El pare i els seus dos fills majors esculpien amb eines tosques, fabricades per ells mateixos, a una habitació de la casa de Sant Antoni. Es feien talls a les mans gairebé diàriament i Leonardo, el major, va decidir deixar d’esculpir i dedicar-se exclusivament a les policromies que adornaven les peces. Antonio, però, era perfectament capaç de seguir al seu pare, sense que es notés diferència en les peces petites que elaboraven l’un i l’altre. Només en els bastons de savina, que eren autèntiques filigranes, al jove Antonio li costava seguir al seu pare.

Un bon dia, l’antic carabiner va aparèixer per la casa acompanyat d’un soldat destinat a Sant Antoni, anomenat Rafael Vargas. Portava una maleta molt pesada repleta d’eines, ja que era ebenista de professió. Antonio mai havia vist tal quantitat d’attrezzo professional, amb cisells, gúbies, llimes i tota classe d’artefactes molt més eficaços que els que ells empraven. Mentre el soldat confeccionava mobles nous i reconvertia altres antics i senzills en filigranes tallades, Antonio fill va aprendre a donar la inclinació adequada a cada eina, a aplicar la pressió precisa, a seguir la veta de la fusta i a afrontar peces cada vegada més grans.

En 1961, l’empresari Pepe Roselló, Pepe de la Mutual, li va encarregar una sèrie d’escultures grans que reproduïen les cares que el seu pare tallava per a polseres i braçalets, amb l’objectiu de decorar el seu primer restaurant, S’Olivar, al carrer Sant Mateu. Poc després, el periodista Nito Verdera li va demanar un déu Bes de bon tamany per el bar Cartago i, a continuació, a petició del germà de Pepe Roselló, Vicente Roselló, que estava preparant l’obertura del restaurant Sa Capella, prop de Can Coix, li va dir que volia decorar l’antic altar amb una gran escultura. Va ser la primera obra realitzada amb un tronc d’olivera completa. La va batiar ‘Matèria i esperit’, títol que es va convertir en premonitori, doncs, des de llavors, va seguir tota la seva vida buscant l’esperit a la matèria. En 2008, l’escriptor Miguel Ángel González li va posar també aquest títol a la magnífica biografia que va publicar de l’escultor.

El gran mecenes d’Antonio Hormigo, no obstant això, era Vicent Prats, Micolau, també conegut com es Negre, propietari de la galeria Es Llimoner, que el va animar a tallar una sèrie d’escultures de gran format, ajudant-lo també en la construcció d’un taller adequat, que continuaria utilitzant tota la vida i que encara es manté a la casa familiar de Port des Torrent. Es Negre, tot un intel·lectual, molt estimat pels veïns de Sant Antoni de la mateixa generació, avui posseeix una de les col·leccions més importants d’escultures d’Antonio Hormigo.

És important subratllar que Antonio no sols es va dedicar a l’escultura. En els anys seixanta, va compaginar aquest treball amb el d’auxiliar de fars a sa Conillera, on passava períodes de 15 dies. Allí fins i tot va escriure una novel·la curta, que va donar a llegir al famós guionista Rafael Azcona, que llavors estiuejava a l’illa, i fins i tot va concursar amb èxit en algun premi literari.

En aquells temps, va conèixer a Carmen Juan, mallorquina de Porreres, que va acudir de jove a Sant Antoni, on treballava al comerç de Toni Portmany. Carmen explica amb un refrany el seu caràcter i tal vegada la raó per la qual dues persones de forta personalitat van conviure i es van entendre tota la vida: “Sa porrerenca, ni vincla ni trenca” (la porrerenca, ni es doblega ni es trenca).

Es van enamorar i casar en 1969. Antonio havia tingut de solter un fill anterior, Toni, amb una dona anglesa, i amb Carmen després va tenir altres dos: Paco i Marcelo. En aquells primers temps de matrimoni, va tractar d’aixecar un negoci propi de transport de turistes per mar, però no va sortir bé, i per fi va decidir dedicar-se per complet a l’escultura. Va començar a anar per les fusteries a la recerca de troncs sencers destinats a convertir-se en llenya, que ell revivia com escultures sorprenent a tot el que les contemplava.

Es van enamorar i casar en 1969. Antonio havia tingut de solter un fill anterior, Toni, amb una dona anglesa, i amb Carmen després va tenir altres dos: Paco i Marcelo. En aquells primers temps de matrimoni, va tractar d’aixecar un negoci propi de transport de turistes per mar, però no va sortir bé, i per fi va decidir dedicar-se per complet a l’escultura. Va començar a anar per les fusteries a la recerca de troncs sencers destinats a convertir-se en llenya, que ell revivia com escultures sorprenent a tot el que les contemplava.

Aquell mateix any, neix el grup Eivissa 77, al qual Hormigo pertanyia al costat dels alemanys Bert May i Hemio Michel, i el gadità Paco Torres. A l’any següent presenten una mostra col·lectiva a Frankfurt. L’escultura d’Antonio, no obstant això, resultava un gran repte per les elevades dimensions, que feien difícil el transport i reduïa considerablement, tant per preu com per grandària, el nombre de potencials compradors. Així i tot, ell va persistir sempre i va continuar exposant i despertant l’admiració, dins i fora del país.

La seua manera de deixar-se portar per les vetes de la fusta, de veure el resultat final de l’obra gairebé abans de començar-la, el van convertir en un artista únic. L’última retrospectiva de la seva obra es va organitzar a l’octubre de 2021, amb motiu de la inauguració de l’Auditori Caló de s’Oli. Abans va haver-hi moltes altres. Durant la conferència, Carmen Juan va explicar que el seu marit va vendre moltes de les seues escultures a terminis, a amics i gent coneguda perquè preferia que fossin per algú pròxim, a qui li costava adquirir la peça, que anessin a parar a les mans d’un desconegut, encara que pogués pagar-les al comptat.

Un dels fets més sorprenents i tristos, explica Carmen, és que, malgrat haver passat la major part de la vida productiva com a artista a Port des Torrent, al terme municipal de Sant Josep, l’Ajuntament no posseeix encara cap escultura seua. No obstant això, va estar a punt. Antonio tenia relació d’amistat amb Federico Cuevas, aparellador del consistori. Aquest va voler que l’Ajuntament adquirís una de les peces més interessants d’Antonio Hormigo, el ‘Naixement des Vedrà’, una obra de fusta d’olivera de 2 x 2 metres, amb forma d’àngel alat al qual del pit li brolla l’illot en forma de estalagtita. Es van trobar i van quedar per al dilluns següent, per acudir al seu estudi el propi Cuevas amb una altra persona de l’Ajuntament, per a tractar l’adquisició de la peça i destinar-la a adornar el vestíbul de la nova seu consistorial, a la Avinguda Pere Escanellas. No obstant això, l’arquitecte tècnic va morir la vespra i ja mai més es va tractar el tema. La peça va acabar en mans d’un col·leccionista privat.

El seu monument més visible, no obstant això, es troba a la rotonda d’entrada a Sant Antoni i el va realitzar en col·laboració amb altres dos artistes: el famós Ou de Colom, que en realitat es diu “Monument al descobriment d’Amèrica”. Es tracta d’un ou de formigó armat i sis metres d’altura, amb un buit al centre que alberga una rèplica en ferro de 2,8 metres de llarg de la nau Santa María, amb la proa apuntant cap a Amèrica.

El monument es va inaugurar el 12 d’octubre de 1992, coincidint amb el 500 aniversari del descobriment del Nou Món. La idea va ser obra del mateix Antonio, l’artista i arquitecte Julio Bauzá va dissenyar el projecte i va forjar la rèplica de la Santa María, i Luis Ojeda va realitzar les maquetes. L’ou al·ludeix a un mite històric sobre una conversa de Cristòfol Colom a la cort espanyola, després del seu victoriós retorn d’Amèrica, quan va reptar als presents a mantenir un ou recte sense atracar-lo a cap objecte. Quan ningú va trobar la resposta, Colón va aconseguir mantenir-lo en peu, aixafant d’un lleu cop una punta de l’ou. Aquest monument, únic en el món, reivindica d’alguna forma la tesi de l’origen eivissenc de Cristòfol Colom, a la qual el periodista i investigador local Nito Verdera ha dedicat bona part de la seua carrera.

Sorprenentment, va ser una de les majors decepcions que Antonio es va emportar en la vida, perquè segons van explicar tant la vídua com el nebot Pedro, mai va cobrar res per l’ou perquè l’empresa adjudicatària del passeig, que era qui havia d’abonar-lo, mai va lliurar els diners. Només va aconseguir cobrar en part Julio Bauzá, en fer-ho en espècie, emportant-se materials de construcció per a la casa que estava edificant a la zona de Sant Rafel, on aquest gran artista encara resideix i té el seu taller.

Avui ningú dubte que Antonio Hormigo Escandell és el més important escultor que ha donat Eivissa. Les seves obres són part essencial del patrimoni de l’illa i es troben exposades al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa i altres espais culturals eivissencs.

Pedro Juan Hormigo (1971)

Curiosament, dos fills del patriarca Antonio Hormigo Josefa van contreure matrimoni amb una altra parella de germans. Antonio Hormigo Escandell ho va fer amb Carmen Juan i la seua germana petita, Lali, es va casar amb Pedro Juan. Un dels fills d’aquesta última parella, Pedro Juan Hormigo, es convertiria en el continuador de la saga d’artistes i en el més important escultor de fosa que existeix a Eivissa, amb peces que ja són part essencial del patrimoni pitiús.

Diu Pedro que de nen es va criar al taller del seu oncle, ja que els seus pares posseïen uns apartaments turístics al costat de l’estudi d’Antonio, així que Pedro i els seus cosins van créixer entre un bosc d’escultures. Del seu oncle va aprendre els trucs bàsics necessaris per a tallar i també a fabricar les seues pròpies eines. En aquesta infantesa i adolescència, entre els 13 i els 16 anys aproximadament, treballava figures petites, de temes mitològics, que esculpia en fusta de baladre. La primera obra la va tallar sobre un pal de granera. En acabar-la, va córrer orgullós a ensenyar-la-hi al seu oncle. Aquest, en veure-la, li va preguntar si s’havia mirat en el mirall alguna vegada, perquè havia avançat tant les orelles que gairebé s’unien al front. Des de llavors, es va observar a si mateix en innombrables ocasions, perquè les proporcions fossin les adequades i el seu oncle no tornés a riure’s d’ell.

En aquella època, però, Pedro no anhelava ser escultor ni artista, sinó arqueòleg. Va estar treballant en el jaciment de l’antic poblat fenici de sa Caleta i després es va inscriure a l’escola taller de Dalt Vila. Allí va aprendre a ser paleta i es va especialitzar en arqueologia. Va passar dos anys i mig anys excavant a l’interior de les muralles, sobretot a la Ronda Calvi, d’on es va extreure una quantitat important de material islàmic i una valuosa moneda d’or d’època romana. Com desenterraven innombrables restes ceràmiques que calia recompondre com un trencaclosques, Pedro va voler aprendre els fonaments de la ceràmica per a disseccionar i comprendre millor aquestes obres, encara que des d’un punt de vista arqueològic, més que artístic.

Va ser llavors quan el seu oncle Antonio li va parlar del seu amic, el ceramista Julio Bauzá, amb el qual acabava de construir l’Ou de Colom. Va començar a treballar al seu taller en 1994 i va acabar convertint-se en un gran amic i mentor, del qual va aprendre a modelar,  cosa que li resultaria essencial al futur. El primer pas per a afrontar una peça de fosa, de fet, és modelar-la amb argila o un altre material. A més, va adquirir notables coneixements sobre el funcionament del forn ceràmic, el maneig del torn i moltes altres habilitats, que van acabar empenyent-li a substituir l’arqueologia per l’art. Pedro portava l’escultura a la sang i les seves experiències vitals l’empenyien irremeiablement per aquest camí.

En 1996, va fer un pas molt important en la seua carrera, en instal·lar-se a Nova York, on es va enrolar en un taller col·lectiu on va fer cursos de soldadura, motlles i fosa, presentant també algunes exposicions. En poc temps, va passar d’alumne a monitor, i va treballar al costat d’altres escultors amics, dels quals va aprendre tot el necessari per a convertir-se en un gran artista de la fosa, com Tristan Wolsky, entre altres. En aquells anys, la seua forma de vida consistia en fondre petites peces amb les quals podia viatjar, que portava a l’illa i venia, i fins i tot va arribar a dissenyar una col·lecció de joies per a una desfilada de moda a Nova York. Però el cost del metall i els materials a l’urb nord-americana era molt elevat i, un temps després dels atemptats de les torres bessones, l’11 de setembre de 2001, va decidir tornar a establir-se a l’illa.

Aquella experiència de sis anys va resultar fonamental no sols des del punt de vista tècnic sinó també creatiu, ja que Pedro va desenvolupar un estil i una línia de treball que ja mai ha abandonat, i que està íntimament relacionada amb el concepte de buit a les seves escultures. En la mirada artística de Pedro, compte tant la matèria com l’antimatèria. En aquest sentit, la influència de l’escultor Pablo Gargallo (Saragossa, 1881 – Reus, 1934) ha estat molt important. Pedro fins i tot afirma que l’evolució de l’escultura es va parar en Pablo Gargallo i que ell troba especialment estimulant tractar de seguir la seua petjada.

La bohèmia artística novaiorquesa, a més, vivia un moment en què l’art figuratiu anava en contra de l’etiqueta de modernitat. L’escultor eivissenc va haver d’afrontar un conflicte amb ell mateix perquè requereix del cos humà per a desenvolupar la seua obra. El fet de foradar-lo, d’extirpar-li matèria, li permet aportar molta informació a la peça que d’una altra manera seria impossible. Un bon exemple és l’escultura del primer bisbe d’Eivissa, Manuel Abad i Lasierra, que està buit per dins i en aquest forat esbossa, d’alguna forma, l’interior de la Catedral d’Eivissa.

Si se li pregunta a Pedro perquè va optar per l’escultura de fosa, en comptes de seguir els passos del seu oncle Antonio, el té molt clar: “Treballar amb la fusta em suposava un conflicte. Em posava a tallar-la i el meu cervell sempre semblava emmotllar-se a l’estil d’Antonio. Quan em vaig passar a la ceràmica, ja no estava Antonio i després, amb la fosa, vaig trobar un món nou”.

Aquesta tècnica, però, requereix d’un llarg procés creatiu, que comença per desenvolupar un model original amb argila o un altre material, com a cera, i crear una estructura de silicona amb ventilacions i forats per on s’aboca el metall i es va refredant. El resultat de la fosa és l’obra planejada més tots els apèndixs en forma de tubs solidificats per on ha entrat el bronze. Després cal extirpar tot el material sobrant i polir. Per a Pedro és un procés tan delicat com apassionant. “M’encanta fondre per a colar. Quan aboques el metall líquid, ja és una cosa màgica. Salta, et crema, però és únic”.

Quan va tornar a Eivissa, Pedro va rebre de l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany el seu primer encàrrec important d’obra pública: un bust de l’historiador Joan Marí Cardona, que es va instal·lar a l’església de Sant Rafel en 2004 i que va fondre a la pròpia illa. Amb ell va iniciar una sèrie de monuments que ho van mantenir ocupat diversos anys, entre ells un dels més importants de la seva carrera i que ja és tot un símbol a Eivissa: el saliner instal·lat al costat dels estanys de les salines i l’església de Sant Francesc de s’Estany. Va ser fos a Eibar, inaugurat en 2007 i ho va fer per encàrrec del Consell Insular, amb Joan Marí Tur Botja com a conseller de Patrimoni.

En 2008 va guanyar el concurs per a dissenyar el premi Ciutats Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, amb una peça de bronze que representa una torre-fortalesa. A l’any següent, en 2009, va presentar l’estàtua sedent de bronze del bisbe d’Eivissa Manuel Abad i Lasierra, col·locada a la plaça de Santa Gertrudis de Fruitera, sent conseller Marià Torres Rafal. És una altra obra extraordinària, també fosa a Eibar, que sorprèn la gent que s’acosta a observar-la i tafanejar entre els seus buits.

Però explica que li va costar llargues discussions amb el bisbe de llavors, Vicente Juan Segura, que volia situar l’estàtua sobre un pedestal, la qual cosa hauria impedit aquesta interacció amb el públic, que és el que a ell més li agrada. Al final, es va sortir amb la seua. El bisbe fins i tot volia tapar-li els forats, però no ho va aconseguir. “Quan veig als nens pujant-se damunt i a la gent ficant el cap entre els buits, per a veure el que hi ha dins, em sento orgullós”.

Ja en 2010 va realitzar, també en bronze, el premi Portmany que l’Ajuntament lliura a les persones i entitats que, al seu judici, el mereixen. Consisteix en un canó adornat amb motius geomètrics, que d’alguna forma recorda a les flautes payesas, a l’interior de les quals es col·loca el diploma corresponent.

Una curiositat és que la seva obra pública no va signada amb el seu nom. Simplement col·loca una Pi, que és un símbol que li agrada. Un dels assumptes que més li inquieten, respecte a l’escultura pública, és que les administracions inverteixen per encarregar i adquirir obres, però després no es preocupen del seu manteniment.

Després de totes aquestes obres ha realitzat innombrables encàrrecs i també noves peces, a les quals el cubisme a vegades exerceix un paper fonamental. Entre elles està “Esquizofrènia”, una peça on les cares i les mans es fonen. També altres premis, com els de la Música del Consell, els del viver d’empreses de l’Ajuntament d’Eivissa o els del Diario de Ibiza. També ha fet alguna exposició conjunta amb el seu oncle Antonio i està preparant dos projectes d’obra pública dels quals encara no pot avançar res.

Durant la conferència, Pedro va portar algunes peces de petit format, que el públic va poder gaudir, i l’empresari Pepe Roselló també va dur una escultura de bronze realitzada per l’autor, en el qual sobre l’orografia d’Eivissa dos mans s’agarren simbolitzant el tracte que feien abans els pagesos, que no requeria de documents ni signatures. A més, va portar també un ícaro espectacular, realitzat per Antonio Hormigo.

Pedro Juan Hormigo, en definitiva, és un artista enorme, que dona continuïtat a l’obra del seu oncle i el seu güelo. Aquest últim, encara que es va iniciar a l’escultura per pura necessitat, va acabar il·luminant una saga i una herència artística que ja ha quedat inscrita per sempre al patrimoni de tots els eivissencs.