L’Hotel Portmany, història d’un allotjament pioner que va portar a la badia el turisme més selecte

Divendres passat, 6 de maig, el Club Nàutic Sant Antoni va acollir una nova edició de les Xerrades Essencials, la seva tertúlia amb personalitats vinculades a la història de la badia i la pròpia illa. En aquesta ocasió va estar dedicada a l’Hotel Portmany, que l’any que ve complirà 90 anys, i a l’home que el va fer realitat: Pep Roselló Cardona, més conegut com Pep de na Mossona, un autèntic pioner. La xerrada va comptar amb la presència de Joan Pantaleoni, el seu net i actual gerent de l’establiment.

L’obertura d’aquest allotjament, el primer destinat a un turista selecte en la localitat, es va produir en 1933, un any fonamental en l’evolució de la indústria turística d’Eivissa. A partir de llavors l’illa va començar a evolucionar d’un territori exclusivament rural de llauradors i pescadors, on hi havia moltes mancances, a un entorn amb capacitat per a progressar i generar riquesa a través del turisme, encara que en aquest instant gairebé ningú era capaç d’albirar-ho

En el transcurs d’aquell any van obrir a Eivissa els primers quatre hotels concebuts per viatgers europeus adinerats, que es movien pel plaer de descobrir nous paradisos. Aquests hotels, a més del Portmany, van ser el Buenavista de Santa Eulària, el Gran Hotel, després anomenat Montesol, i l’Illa Blanca, aquests dos últims al Passeig de Vara de Rei, a la capital.

L’Hotel Portmany, per uns pocs mesos, va ser el tercer, però hauria pogut avançar-los a tots de no ser pels retards inesperats que van sofrir les obres. No obstant això, era el que disposava d’una gestió més professional, una atenció d’alta qualitat i uns serveis complementaris que ningú més dispensava.

Només una personalitat molt especial com la de Pep de na Mossona podia concebre una cosa així. Encara que era un home nascut al camp, va viatjar per Europa des de molt jove i parlava diversos idiomes: anglès, francès i una mica d’alemany. Aquesta visió li va fer imaginar Sant Antoni com una destinació turística de gran atractiu, que podia generar un progrés extraordinari per a una població que, des del punt de vista econòmic i social, pràcticament continuava immersa en l’edat mitjana.

Sobre aquesta història existeix un llibre molt interessant i ben documentat, publicat en 2017 per l’Editorial Mediterrània i escrit per l’historiador Felip Cirer, anomenat L’Hotel Portmany: la utopia d’un antonienc. Conté bona part de les imatges familiars que Joan Pantaleoni ha cedit per a aquest reportatge, juntament amb altres més actuals de l’establiment, remodelat íntegrament i reobert en 2021.

Infància i joventut de Pep de na Mossona

Josep Roselló Cardona, Pep de na Mossona, va néixer l’any 1903 a Can Pere Coix, al pla de Sant Antoni, prop del Camí de sa Vorera. Era fill de Pere Roselló Ramon i Vicenta Cardona Ribas, que, gairebé com tots els eivissencs, es dedicaven al camp. La família materna, però, acumulava una fortuna important, ja que posseïa la major part de les terres situades a l’oest del poble, cap a ses Variades, que després ell heretaria. També va rebre altres propietats, com una parcel·la de regadiu as Broll de Buscastell, dins de la comunitat de regants que regeix aquest lloc, amb tres hores setmanals d’aigua, que encara segueix en mans del seu net.

Joan Pantaleoni va explicar que un avantpassat seu va ser elegit alcalde de Sant Antoni en el segle XIX i un oncle del seu güelo, anomenat Pere Roselló Ribas (1870), que també es va criar a la mateixa finca, es va ordenar sacerdot i va allistar com a capellà castrense, enrolant-se en la Guerra de Cuba. Allí va ser condecorat i després va tenir diverses destinacions, prenent part en la guerra del Marroc i aconseguint el grau de coronel. Solia estiuejar a l’illa i es va construir una casa a l’altura d’on avui es situa el moll d’abric del port de Sant Antoni.

L’origen del malnom del güelo, segons va revelar Joan, té a veure amb la güela d’aquest, que es deia María Cardona Ribas i procedia de Can Mosson. Pel que sembla, era una dona tremenda i aguerrida, la qual cosa va provocar que el seu malnom fos feminitzat, tal com ocorria a vegades a l’illa amb les senyores de caràcter: Mossona. Tanta era la influència d’aquella dona que Pep va heretar el seu malnom en comptes del Coix que li hauria tocat.

De nen va cursar ensenyança primària al poble i batxillerat a Eivissa ciutat, i es va casar als 20 anys amb Catalina Ribas Sala, de 18 anys, que procedia de Sant Josep i vestia de pagesa. Els va casar mossènyer Mico i van tenir dos fills: Pere, nascut en 1924, i quatre anys després va arribar Vicenta, mare de Joan Pantaleoni.

Primeres innovacions, negocis i política

En 1927, amb només 24 anys, Pep Roselló va ser, juntament amb un altre veí, el primer en instal·lar al Pla un motor d’extracció d’aigua, amb un cabal de 28 metres cúbics a l’hora. El mecànic d’aquesta màquina, per cert, era Blas Perelló, fundador del Portmany i faroner titular de ses Coves Blanques. Es va instal·lar a una horta molt pròxima a l’actual magatzem de la Cooperativa Agrícola, dins de la finca de Can Pere Coix. “Mentre els altres treien l’aigua mitjançant sínies amb la mula tirant, ell ja anava a motor. Tenia grans idees i era un innovador”, explica Joan Pantaleoni.

Casat i amb un fill, Pep Roselló va iniciar uns estudis també insòlits per a algú d’Eivissa. Va marxar a València per a formar-se en viticultura a l’Institut Enològic Industrial de Llevant, obtenint el títol en 1927. Amb l’après sobre cultiu de la vinya i elaboració del vi, va decidir sembrar una gran vinya prop del poble, a l’oest d’on s’acabaria erigint l’Hotel Portmany, prop del que ara és la Plaça d’Espanya. La coneixia tothom com sa Vinya de na Mossona i complementava altres plantacions de vinya que existien a les propietats familiars.

Al carrer Sant Agnès, darrere el que seria l’hotel Portmany, va instal·lar un gran celler dotat d’unes cubes immenses de ceràmica i grans barriques per a madurar el vi. Va ser el primer a elaborar un producte de veritable qualitat a l’illa, que superava de llarg al vi pagès de l’època. Pel que sembla, posseïa quatre dipòsits de 3.000 litres i tot l’equipament necessari, i viatjava sovint per a negociar l’exportació del seu vi, molt especialment a Alemanya. No obstant això, el crack del 29, generat per la caiguda de la borsa de Nova York, que va tenir greus repercussions mundials, va acabar fent malbé aquest negoci. Joan Pantaleoni recorda escoltar explicar com una vegada el vi, al ser transportat a Barcelona, va arribar tot picat a port, provocant greus pèrdues al güelo.

Malgrat la seua joventut, els veïns el van nomenar president del Sindicat Agrari, institució que després va evolucionar a l’actual Cooperativa Agrícola de Sant Antoni, en 1951, i també era membre de la junta directiva del Portmany. Encara que va finançar gran part d’aquestes iniciatives i altres que desenvoluparia en el futur venent les seues propietats, també les va oferir en diverses ocasions a la comunitat. Per exemple, va cedir terres perquè es construís un camí des de la riba del port fins al far de ses Coves Blanques i també va permetre que el segon camp del Portmany, prop de la plaça d’Espanya, s’instal·lés a una de les seves parcel·les. Es va inaugurar en 1928.

En 1931 va entrar com a regidor a l’Ajuntament, dedicant-se a diferents tasques, com la Comissió d’Hisenda, la policia municipal o el bon govern del consistori, i també va presentar la seua candidatura a jutge municipal, resultant triat. Al setembre de 1936, en plena Guerra Civil, va ser nomenat alcalde per la Comandància Militar d’Eivissa. Es va convertir, però, en un dels batles més efímers de la història eivissenca, ja que només va romandre quinze dies en el càrrec. Per motius que es desconeixen, el va substituir Josep Prats Colomar, Bonet. Joan té la teoria que es va veure obligat a acceptar el càrrec, quan ell realment no el volia, i al final va poder renunciar. Les forces vives de la localitat, a més, van pressionar perquè Bonet accedís a la plaça.

Naixement de l’Hotel Portmany

Al començament dels anys trenta, Josep Roselló ja intuïa el prometedor futur que aglutinava el turisme. Havia viatjat per Europa, pernoctat als millors hotels i parlava idiomes. Va decidir atreure turisme de qualitat a Sant Antoni, una idea que llavors constituïa una veritable utopia o fins i tot una bestiesa, segons innombrables parroquians que no tenien la seua visió de futur. A Mallorca el turisme havia començat tímidament a despuntar, però a Eivissa no existia.

Sorprenentment, va planejar la seva construcció a una parcel·la àmplia, a la riba, enfront del moll dels pescadors, que només era seua en part. Però ho volia exactament en aquest lloc, dins del poble, perquè per allí passejava tothom. Hi havia una casa de dues plantes que pertanyia a la seua finca i, al costat d’ella, un altre habitatge d’una família de Sant Rafel. La va adquirir, igual que una altra propietat que pertanyia a un venedor de llanda i un altre domicili més: Can Xafarries. El solar gairebé tenia 1.200 metres quadrats.

Llavors a Sant Antoni només existien la Fonda Esmeralda, al carrer Progrés, i la Fonda Miramar, al Carrer Ample, destinades sobretot a públic local i representants comercials. Iniciar un veritable projecte turístic, amb l’enorme inversió que requeria, era sens dubte una empresa molt arriscada. “En aquells temps, apostar amb menys de 30 anys per un hotel de luxe ve a ser el mateix que els que invertien en Google fa dues dècades”, explica Joan.

L’hotel va ser dotat d’una superfície construïda de 1.465 metres quadrats, repartits en tres plantes desiguals. La propietat confrontava al nord amb la família de Can Bonet, els carrers Sant Mateu i Santa Agnès als laterals, i la platja al capdavant. Les obres van començar en 1931 i la seva obertura estava prevista pel 1932, encara que la construcció va sofrir un important retard. Els plans els havia esbossat prèviament el mateix Pep Roselló, fent-los realitat un enginyer ajudant d’Obres Públiques que es deia Martí Guasp. També va exercir com a constructor de l’hotel. Guasp era mallorquí i havia arribat en la dècada dels 20 procedent de Menorca, per supervisar la instal·lació de balises d’ajuda a la navegació als illots. També va projectar edificis com el Club Náutico de Ibiza i va dirigir altres obres, com l’escola de Sant Jordi de ses Salines.

La factura per la construcció va ascendir a unes 68.000 pessetes i la rapidesa amb què van marxar les obres, malgrat els retards, sorprenien al poble, ja que per primera vegada les parets s’erigien amb blocs de formigó en lloc de pedra.

Per a moblar dormitoris, salons i menjadors, es va recórrer a una fàbrica de València, amb mobles dissenyats expressament, inspirats en l’estil renaixement mallorquí. Encara es conserven alguns a la casa de Vicenta, la filla petita de Pep Roselló i mare de Joan Pantaleoni. Van arribar a l’illa en la primavera de 1933.

A baix hi havia un ampli vestíbul i també es situaven el despatx del director, un gran menjador amb vista a la mar, la terrassa coberta, una sala de lectura, un bar d’estil americà, l’escala d’accés als pisos superiors, un menjador auxiliar i la cuina, que tenia cambres frigorífiques, celler i office. A més, a la part que donava al carrer Sant Agnès estava la fàbrica de gel, la primera que va existir a Sant Antoni i que proporcionava servei a tot el poble, així com l’economat i un garatge on es va instal·lar el generador que proporcionava electricitat.

Als pisos superiors hi havia les habitacions, amb el mobiliari de tipus mallorquí, les parets decorades amb estuc, calefacció central, radiadors de ferro i totes les comoditats. Eren 24 habitacions, gairebé totes amb dos llits, armari, taula, butaca i tauletes de nit. A la planta alta, al costat que donava al carrer Sant Agnès, existia una gran terrassa que oferia una panoràmica de tota la badia de Portmany. S’utilitzava com a menjador d’estiu i també com a marc per a reunions, balls…

Obertura de l’Hotel Portmany i turisme actiu

La inauguració per fi va tenir lloc el 12 de juliol de 1933, després del Buenavista de Santa Eulària i el Gran Hotel d’Eivissa, i una mica abans de l’Illa Blanca. Entre tots sumaven 300 places. Aquella tarda es va convidar a tot el poble a un berenar. “El güelo va voler compartir amb els veïns l’alegria de la posada en marxa del nou negoci”, explica Joan.

Després, ja a la nit, es va celebrar un sopar inaugural, al qual van assistir les principals autoritats de l’illa, com els alcaldes de Sant Antoni i Vila, el jutge de primera instància, diversos regidors, presidents d’associacions culturals, etcètera. També il·lustres veïns i la comunitat d’estrangers, entre els quals pel que sembla estava l’escriptor alemany Walter Benjamin i els seus amfitrions a l’illa, la família Noeggerath. Pep coneixia a Benjamin d’aquell estiu i l’anterior, i l’assagista i literat fins i tot el va convertir en protagonista d’un relat anomenat ‘Una tarda de viatge’, en el qual apareix “Don Roselló”, a qui Benjamin descriu com la persona més rica del poble, que pretenia el progrés de la localitat.

Felip Cirer revela en el llibre que l’alcalde de Sant Antoni, Vicent Costa Ferrer, Rova, va pronunciar un discurs inaugural en el qual ja afirmava que aquest establiment “podrà acollir en aquest pintoresc poble al turista distingit, de qualitat i que sigui al mateix temps respectuós amb els costums locals”. Sorprèn la semblança dels seus anhels respecte als que es tenen avui dia.

El menú que es va servir als convidats va ser aquest: vermut, canapès Portmany, crema de gallina, llagosta a l’estil rus, vedella a l’estil Careme, pollastre al forn, amanida verda, bescuit de vainilla, gelat de xocolata i fruita. Durant el sopar va actuar l’orquestra Eivissa-Jazz i després va haver-hi ball fins a la matinada. Llavors els convidats arribats de la ciutat van marxar en el mateix mitjà amb el qual havien arribat: un autobús contractat especialment per a l’ocasió.

La gran singularitat de l’Hotel Portmany, a més de les seves luxoses instal·lacions, era la gestió professional i els serveis que s’oferien. Aquestes característiques, i la promoció que realitzava Pep Roselló en els seus viatges, atreien turistes europeus d’alt poder adquisitiu. Per a atendre’ls, com ell no sempre podia fer-ho personalment, contractava estrangers, que era una cosa insòlita en l’època. Els seus homes de confiança eren Wilhelm Heizmann com a gerent i Ernst P. Retze com a administrador, tots dos amb experiència en el negoci turístic. La cuina constituïa un element essencial i per allí van passar molts cuiners d’alt nivell, com un català anomenat Rosendo o Pitango, que després obriria el seu propi restaurant al poble. Des de 1934, la governanta era Manuela Moreno, que també exercia com a cap de personal en absència de Roselló.

L’Hotel fins i tot comptava amb una petita furgoneta de nou places per a traslladar als hostes al port i portar-los d’excursió a ses Salines, Santa Eulària o la ciutat. Amb el temps es va adquirir també un autobús per a més de trenta passatgers, que pilotava Toni Torreta. Aquest mitjà de locomoció, per cert, portava als jugadors del Portmany quan havia partit fora del poble. Fins i tot disposava d’una calesa de molls tirada per un cavall per a passejar als hostes per la rodalia i una barca de motor per a excursions marítimes a Cala Bassa i altres llocs, on s’emportaven pícnic pels clients. Passar el dia a la platja, amb menjar fred i sopar a la volta costava 11 pessetes. Aquesta mateixa barca es va emprar per al contraban algunes vegades. Es movia tabac, mitges i coses per l’estil. L’hotel fins i tot tenia un viver de llagostes a la mar, prop del moll de pescadors. Si un client demanava llagosta, algun cambrer agafava la barca a rems i acudia per una.

A l’any d’obrir, es va construir una pista de tennis per als clients, prop de la Plaça d’Espanya i fins i tot van acudir tennistes famosos a inaugurar-la. Es cobrava a pesseta l’hora i les classes les proporcionava l’administrador, Ernest P. Retze. Una vegada a la setmana també hi havia concert de l’orquestra Eivissa-Jazz. A aquestes festes no sols acudien els hostes, sinó bona part de la colònia estrangera.

Com era el millor hotel de Sant Antoni, moltes parelles de nuvis el triaven per a passar la lluna de mel i al seu menjador es van celebrar infinitat de noces. Els balls de cap d’any eren els més importants del poble. Els grans militars i empresaris que visitaven Eivissa en aquells anys trenta també passaven pel Portmany, bé allotjant-se o gaudint d’un menjar, amb Pep exercint sempre com a esplèndid amfitrió.

El personal dormia a l’altre costat del carrer Santa Agnès,en unes habitacions fetes de fusta, situades a una altra propietat familiar on ara es situa el Bar Simple. La família vivia al propi hotel, a un habitatge que també donava a Santa Agnès, encara que durant la Guerra Civil, Catalina i els seus dos fills es van traslladar a Dalt Vila.

Quan va obrir l’Hotel Portmany, la promoció turística d’Eivissa era inexistent i aquesta va ser una de les grans innovacions de Roselló. Francesos i italians portaven una gran davantera als espanyols i, a més, no es tallaven a menysprear al nostre país. Pep va continuar viatjant per tota Europa per a promocionar l’hotel, invertint grans quantitats de diners. Ja en 1933, va fer amistat amb Bernard Townsend, director de l’agència Wagons-Lits Cook a Palma, que li va insistir que invertís en publicitat sobre l’illa tot el que pogués. Llavors, Eivissa continuava sent un lloc totalment desconegut, fins i tot entre els professionals turístics. Encara que va haver-hi un intent d’establir un Foment del Turisme de Sant Antoni, aquest va quedar paralitzat per la guerra.

Guerra, reforma i promoció turística

Amb la Guerra Civil es va produir una aturada absoluta de l’activitat turística a l’illa. Els hotels d’Eivissa ciutat van tancar i van ser ocupats per militars. També l’Hotel Portmany, que per un breu període de temps va exercir com a seu de l’exèrcit nacional. Els subministraments, a causa de la suspensió de la regularitat en el transport marítim, arribaven amb extrema dificultat o no ho feien. L’Hotel Portmany va tractar de continuar obert, especialitzant-se en l’oferta de noces i altres celebracions, com les jures de bandera que tenien lloc al destacament de Sant Antoni o cerimònies de lliurament de premis esportius.

Pep Roselló era inassequible al desànim i va continuar promocionant aquest destí pel seu compte. En els quaranta publicava anuncis a La Vanguardia de Barcelona a pesar que el vaixell de línia amb aquesta ciutat s’havia suspès i els catalans que volien visitar Eivissa havien de fer escala a Mallorca i allí canviar de embarcació. Durant aquests anys difícils de la postguerra, Pep na Mossona va ser l’únic que realment va promocionar Eivissa a l’exterior.

A partir de la segona meitat de la dècada dels quaranta, ja finalitzada la II Guerra Mundial, van començar a tornar els turistes a Sant Antoni, encara que amb comptagotes. En els 50 el turisme ja continuava incrementant-se a l’illa i Pep Roselló va decidir adquirir uns corrals limítrofs per a ampliar l’establiment. Es va afegir una última planta a la zona de la terrassa superior, així com noves habitacions, bugaderia i sala de planxa.

Seguint amb aquesta labor continuada de promoció, també es va fer soci del Skal Club, un col·lectiu integrat per empresaris i professionals turístics, accedint a la delegació de Palma en els anys 50. A partir de llavors, va participar en nombrosos congressos i trobades, rebent sovint al seu hotel a associats de tota Europa. A la fi dels 60 es va posar en marxa l’Skal Club d’Eivissa, de la mà de Jordi Matesanz, de l’Hotel Palmyra, i Pepe Colomar, del Fenícia de Santa Eulària. Una de les seues primeres accions va ser rendir homenatge a Pep Roselló pel seu caràcter emprenedor i pioner, i per la seua labor de promoció d’Eivissa.

Pep de na Mossona, a més, va ser un avançat en qüestió sentimental, ja que es va convertir en un dels pocs homes que es van separar i ajuntar amb una altra dona. En aquest cas, Ángels Tey, una pintora catalana que va romandre al seu costat molts anys a Eivissa.

Altres hotels i més negocis

Una de les grans operacions immobiliàries de Pep Roselló va ser l’adquisició d’una gran finca, d’al voltant d’un milió de metres quadrats, a Cala Bassa. La hi va comprar a un familiar i anys després va acabar venent-la-hi a l’empresari Miguel Sans Mora, comodor del Real Club Nàutic de Barcelona, que freqüentava la badia amb assiduïtat a bord dels seus iots, el Concha I i el Altair.

En els anys 50, Pep Roselló va adquirir la pensió Parador Playa, que explotava la família Hanauer. Felip Cirer explica en el llibre de l’Hotel Portmany que aquest petit complex el va construir un presumpte espia alemany, que treballava al servei del III Reich, espiant als jueus establerts a Eivissa i a altres alemanys que no combregaven amb la ideologia nazi. Es deia German von Wenckstern i també va assistir a la inauguració de l’Hotel Portmany amb la colònia d’estrangers residents a aquesta zona. Després va marxar a la guerra i aquí es van instal·lar els Hanauer, llogant l’immoble després de desprendre’s del restaurant Ca n’Alfredo. Aquí es traslladaria a viure Pep amb la nova companya, Àngels Tey, convertint-ho en part a la seua casa, mentre la resta seguia com a hotel.

Una de les grans empreses que Pep Roselló no va poder portar endavant va ser la construcció d’un ambiciós club de vacances en sa Punta des Molí, que diferia radicalment de les construccions hoteleres que es realitzarien posteriorment, ja que era un hotel que no superava les dos altures. La iniciativa es va desenvolupar al llarg dels anys 50 i 60 i, per a això, Pep de na Mossona va adquirir els terrenys a la família Varó, als quals va construir un habitatge com a part de l’acord.

Al final, es va quedar sense fons i no va poder fer realitat aquesta idea. Eren unes instal·lacions molt avançades, amb àmplies zones verdes, piscina i una construcció de menor impacte. “Si s’hagués fet hauria estat espectacular i hauria canviat Sant Antoni. En comptes de créixer en altura ho hauria fet d’una altra manera”, explica Joan.

El net de Pep de na Mossona afegeix que entre els papers del güelo va trobar documentació de finals dels anys seixanta, on ell ja es queixava del soroll del Nito’s, la discoteca veïna, i anunciava d’alguna forma el creixement del West i que l’escàndol que es produïa durant la matinada acabaria sent perjudicial per a la localitat.

Tercera generació al capdavant de l’hotel

Joan Pantaleoni va néixer en 1961 i era encara molt jove quan el seu avi va morir. En aquests últims anys de vida, residia a l’hotel amb Ángels Tey i Joan el recorda malalt, al llit, fins que va morir. Aquell dia, estava a un campament d’estiu, d’aquests que organitzaven Tonís i Marià Rafal, i la mare va anar a recollir-lo per portar-lo al funeral. Es recorda del taüt a la recepció de l’hotel, de la gent que acudia a donar el condol i de com, en sortir fora, es posaven a xerrar i riure com si allí no hagués passat res. A ell li va semblar una actitud molt hipòcrita. La mare, Vicenta, sempre li ha transmès orgull per ell. “Era un home de grans idees, encara que amb una personalitat molt inquieta. Quan desenvolupava un projecte de seguida es cansava d’ell i havia de posar en marxa un altre”, apunta.

Pep Roselló va morir en 1977 i dos anys després, en 1979, la vídua, Catalina Ribas, i els seus fills, van decidir llogar l’Hotel Portmany a Antoni Costa Bonet, Toni Pere, per un període de deu anys. Aquest tenia la Bodega del Mar i el negoci li va anar bé, encara que va acabar aprofitant només els restaurants de la planta baixa, renunciant al negoci de l’allotjament. A més d’una cafeteria, la planta baixa comptava també amb una pastisseria alemanya.

La família, després de la mort del güelo, fins i tot va haver d’hipotecar l’hotel per a fer front als deutes. Quan es va complir el contracte d’arrendament, en 1989, Vicenta es va fer càrrec de l’establiment. El va moblar de nou, perquè estava deteriorat, i va substituir els tèxtils.

Vicenta s’havia casat als 28 anys amb Celso Pantaleoni, un català que va venir a l’illa de vacances. Celso, no obstant això, no estava interessat en els negocis i es dedicava a viure de rendes, segons explica el mateix Joan. Tenia el ‘Tintín’, una barca amb la qual sortia a pescar dins de la badia. Celso va morir quan Joan tenia pocs anys, abans que el güelo.

L’hotel, no obstant això, havia d’heretar-lo l’oncle de Juan, Pere de na Mossona, que el va portar alguns anys. No obstant això, sofria una malaltia mental i el negoci va començar a anar de mal borràs, fins a l’extrem que els bancs gairebé es van ensenyorir d’ell. Abans que això ocorregués, Vicenta es va fer càrrec de la gestió econòmica de l’hotel i de l’economat.

Quan els problemes mentals de l’oncle Pere es van aguditzar, la güela li va cedir la seua part a Vicenta, que cuidava dels dos. Però Pere, malgrat els seus problemes, no ho va acceptar i va iniciar un procés judicial que es va prolongar durant quinze anys. La Justícia va dictaminar a favor de Vicenta. En aquells anys, Joan ajudava al seu oncle donant-li diners de sotamà i tot el que li demanava. Al final, després de tanta baralla judicial, el va nomenar hereu dels béns que encara conservava.

L’Hotel avui pertany a Vicenta i el gestiona el seu fill Joan, des de l’any 1999, que va ser quan la mare es va voler retirar. La seua germana Lluisa, l’única que té, va estudiar dret comunitari, es va establir a Brussel·les i es va casar amb un danès, amb el qual ara viu a Copenhaguen. Encara que comparteixen propietats, dels negocis s’ocupa Joan. Vicenta li va comunicar l’import que volia rebre tots els mesos i l’estratègia de Joan va ser reunir a través de rendes de lloguer dels locals comercials limítrofs, també de la seua propietat, la part de la mare i la resta explotar-lo tractant de fer negoci.

Després de diverses dècades en què les habitacions van romandre tancades, en 2021 va reobrir les portes completament renovat, sota la direcció del mateix Joan Pantaleoni. Ell explica que per allí ha treballat mig poble i que ell ha volgut que l’hotel es mantingui tal com era; és a dir, un establiment de qualitat i emblemàtic. L’ha transformat en un allotjament de poques habitacions, molt grans, on es manté la tradició familiar.

En aquests anys, ha regentat altres locals dins de la propietat familiar. Allà on estaven els habitatges dels treballadors de l’Hotel Portmany va obrir un primer quiosquet anomenat El tropezón, amb Pep Tur, Twist, que es convertiria en el seu soci de tota la vida. Al final, el Nito’s ho van acabar agafant els dos i el quiosquet es va transformar en el Bar Simple. Després Joan ha anat obrint i gestionant altres iniciatives, sent la més recent el Rincón de Pepe, que va posar en marxa Pepe Roselló, Pepe de la Mutual, també fundador de Space, en 1962. L’establiment reobre aquesta temporada sota la seua direcció i té intenció de mantenir-lo tal qual, perquè conservi el seu sabor històric.

La conferència va comptar amb la presència de diferents veïns il·lustrats, com l’ex alcalde Vicent Marí Prats, que va aclarir de memòria innombrables dates i detalls, demostrant que continua sent una enciclopèdia errant sobre Sant Antoni i la badia de Portmany.

Ens queda el dubte sobre el que podria pensar Pep de na Mossona sobre la realitat actual de la badia i el tipus de turisme que la freqüenta. Però no resulta massa difícil imaginar la seua resposta.