Les propietats de la Posidònia oceànica no deixen de sorprendre. Un recent estudi realitzat pel Grup de Recerca en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona revela que les praderies d’aquesta planta marina són capaces de capturar materials plàstics que s’aboquen a la mar i retornar-los a terra ferma.
Segons aquest treball, la Posidònia exerceix un paper destacat com a filtre i trampa dels microplàstics que es llancen a la zona costanera, ja que compten amb un mecanisme natural que els captura i elimina del mitjà oceànic. L’estudi s’ha realitzat a praderies de posidònia del litoral mallorquí i allí els científics han pogut comprovar que els plàstics queden atrapats entre les fulles de la planta i que aquesta les acaba incorporant a uns aglomerats de fibres naturals en forma de bola, denominades egagròpiles o boles de Neptú, que després són expulsades del medi marí durant les tempestes. Els plàstics capturats per aquest sistema solen ser filaments, fibres i fragments de polímers més densos que l’aigua de mar.
Els plàstics són incorporats a uns aglomerats de fibres naturals. Foto: UB
La Posidònia oceànica és una planta fanerògama amb una estructura vegetativa formada per una tija modificada en forma de rizoma, d’on surten arrels i fulles. En caure les fulles, les seves bases (beines) queden adherides als rizomes i els donen un aspecte plomós. Com a resultat de l’erosió mecànica en el medi marí, les beines enterrades al fons van alliberant progressivament unes fibres que es van agregant i entrellaçant a poc a poc, fins a formar aquests aglomerats en forma de bola.
Les egagròpiles de la Posidònia són expulsades de les praderies durant períodes de fort onatge i una part acaba dipositada a les platges. A pesar que encara no hi ha estudis que quantifiquin el número de egagròpiles que acaben fora del medi marí, s’estima que es poden atrapar fins a 1.470 plàstics per quilogram de fibra vegetal, unes quantitats significativament superiors a les capturades a través de les fulles o de la sorra. Segons estimacions de l’estudi, les boles de posidònia podrien arribar a atrapar de l’ordre de 867 milions de plàstics cada any.
Gràfic de la UB que explica el mecanisme natural que atrapa el plàstic i l’expulsa
La petjada contaminant dels plàstics generats per l’activitat humana és un greu problema mediambiental que afecta els ecosistemes costaners i oceànics de tot el planeta. Des que es van començar a fabricar de manera massiva en els anys cinquanta del segle XX, aquests materials sintètics s’han anat abocant i acumulant en els oceans, sent transportats pels corrents oceànics, el vent i les ones.
Les principals conclusions de l’estudi han estat publicades a la prestigiosa revista Scientific Reports. Han participat en la seva elaboració Anna Sànchez-Vidal, professora del Grup de Recerca en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra, i Javier Romero, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio). També són autors d’aquesta recerca Miquel Canals, William P. de Haan i Marta Veny, del Grup de Recerca en Geociències Marines.
